Eloi Fastré (1932-2019)
Eloi FASTRÉ
MÉTIERS
DOMESTICITÉ
OISEAUX
--- En 1992 ---
Introduction
Nous avons rencontré sur le canton de Naucelle un excellent siffleur et charmeur d’oiseaux.
Eloi est né à Tayac, commune de Centrès, le 23 mars 1932. Son père était forgeron dans le village. Ils étaient onze enfants dans la famille. L’un des frères d’Eloi prit la succession de son père à la forge tandis que lui se consacra au métier de maçon. Il débuta son apprentissage à l’âge de 11 ans et passa son C.A.P. de maçonnerie à l’âge de 16 ans. Plus tard, il se spécialisa dans la taille de la pierre. Après dix-huit mois de service militaire, il fut rappelé au moment de la guerre d’Algérie.
Aujourd’hui il est proche de la retraite. Comme beaucoup de gens à la campagne, en plus de son métier de maçon, il exploite une petite propriété.
Eloi s’est toujours intéressé aux oiseaux. Son initiation à la nature date de l’époque où il était placé comme berger dans des fermes des alentours. Eloi est le seul dans sa famille à s’être tant passionné pour la nature et les &
…
Informateur
« Èri estat logat a l’atge de dètz ans. A l’ostal, pendent la guèrra, totes podiam pas demorar aquí. Caliá manjar. Alara nos logavan.
En arribent a la bòria, comencèri d’ausir cantar lo gal. Pièi los cans. E comencèri a enregistrar un briat aquò. Pièi, quand partiguèri ambe mas vacas, i aviá un taure. M’èri metut a far coma el. Mès ara patissi a lo far, lo taure. E pièi pels prats, ambe la natura, los aucèls e tot aquò.
Aviái aprivadada una agaça. Ai agut aprivadat un gòrp, un gag e tot aquò. Èri pas sol e me languissiái pas. La fasiái, l’agaça. Ne gardèri una tot un estiu. Aquò èra l’aucèl lo pus aimable. De còps que i a, m’endormissiái. Me revelhava. Quand ploviá veniá amb ieu. Aviái totjorn quauquas sautarèlas. M’anava cercar lo pan a la pòcha. Lo pus brave aucèl qu’ai trobat, es l’agaça. E pièi cantava bien. Cantava doçament aquí, de totas las manièiras. Là quand tu l’entends la pie, elle jacasse mais après elle chante, elle chante doucement. Elle est intéressante.
[Lo gag], lo trapèri al niuc. Tombèt del niuc. Lo gardèri pas longtemps perque èra canalha. Quand aviá plan talent, lo gag veniá plan mès, aprèssa, quand èra plan sadol, totjorn cercava a s’esquivar. E n’aviái un sadol del gag. Lo gardèri ben un parelh de meses, mès un jorn èri inquiet, lo sonavi e voliá pas venir. M’èra montat sus un castanhièr alara trapèri lo pal e i lancèri lo pal. Lo davalèri. Agèri finit l’istoèra del gag.
M’agradava a ieu de veire la natura. Aquò es polit. Aimavi d’agachar de que fasián las bèstias, per de que cantavan. Mai d’una mèmes, que siagan de la mèma familha, an pas la mèma voes. Coma nautres, las personas. N’i a que parlan pus gròs, d’autres pus clar. Per exemple los gòrps : totes cantan pas parelh, los cal plan escotar.
[Los aucèls] respondon o venon, de còps que i a. O s’inquiètan. Se soi plan estremat, s’arriba un pijon favard aquí, sauvatge, e ben, davala presque de l’arbre. Sustot a-n-aquesta sason [junh]. An lo niuc pas luènh aquí, son inquiets. Vòlon pas qu’un autre venga apr’aquí.
I a una puta de caçaire que m’enregistrèt e ne bandava apièi. Ieu lo fasiái quand èri jove. Anavi cercar un favard mès m’agradava pas aquò, d’anar tuar una paura bèstia. Mèmes los perdigals. Anavi apelar de perdigals, arribavan aquí e trapavan un còp de fusilh, los paures bogres, e los plangiái a la fin. Aquò’s pas de caça aquò.
Quand me faguèron partir per gardar, me diguèron :
“I a un vièlh armonica aquí. Pòdes prene aquò. Languiràs pas.”
Alara prenguèri l’armònica. »
»