La montada de las vacas (poèma)
BOVINS
Poésie
Introduction
Le comte Bernard d’Armagnac (1837-1924) a publié ce long poème décrivant la transhumance dans Poésies (1880). La famille d’Armagnac était propriétaire du Puech, sur la commune de Curières, mais aussi de la ferme caussenarde de Séveyrac, près de Bozouls. C'est à Séveyrac que le comte aurait écrit La montada de las vacas.
« La nèu a fondut al Cantal,
Lo froment espig’a bèl talh,
De mai, las caldas alenadas
Fan créisser l’èrba dins las pradas.
Mossur Riucaud de Seveirac,
Als environs de Barriac,
Un òme sans bruch e sans glòria,
Mès que sap cultivar ’na bòria,
L’altre ser, venguent de Rodés,
Al canton de la chiminèia,
Avertiguèt lo cantalés :
“Auses, Capolada ? Ai idèia,
Ço li diguèt, de far partir
La vacada diluns matin.
Lo gendre de la Rocanhòla,
Qu’èra dissabte a Laguiòla,
A dich a Francés de Maurèl
Que i aviá fòrç’èrb’a Servèl.
Çaquelai l’or’es arribada
E la frachiv’es acabada.
– E ben ! mèstre, coma voldrètz,
Li respondèt lo cantalés,
Diluns farem aquel voiatge.”
E sul còp, sans pèrdre de temps,
Aprèsta son pichòt bagatge,
Estrema sos abilhaments,
Se fa lavar per la Loísa,
Tres mocadors, una camisa,
E sas calças de tela grisa.
Envòia quèrre pel factur
Sa mòstra que chel relotjur
Dempièi mai d’un mes es pinjada
E n’es pas encar’arrenjada.
Pièi cerca tot aquò que li cau
Per far florejar sa vacada,
Per pomponejar son bestiau.
Abans que l’auba blanquejèssa,
Darriès las montanhas d’Aubrac
E que l’alauseta cantèssa,
Lo luns d’après, a Seveirac,
Se menava ’n regde tapatge
Que s’ausissiá de Barriac
E dels ostaus del vesinatge :
Paumàs, La Plana, Crespiac.
Totas las vacas esquiladas,
Estrilhadas e pomponadas
E lo taurèl enribantat,
En quitent l’estable bramavan.
Los domestiques renegavan,
De tot costat los cans japavan
E los gals ajocats cantavan
En entendent aquel Sabbat.
La Domaisèl’ e la Pijona,
E la Caçair’ e la Popona,
Pòrtan sus la tèsta un drapèu
Estacat e quilhat val cèl.
La Virondèl’ e la Rambalha,
La Capitèn’ e la Moscalha,
Un floquet de plumas de gal.
La Calha, l’Armada, l’Amora
E la Colomb’ e la Pastora,
Al còl, an cadun’un sonal.
Mès, la liurèia la pus bèla,
L’an gardada per la Pomèla,
Pomèla, la flor del tropèl.
Es franqueta com’un anhèl,
A la bana bien relevada,
Lo front large, lo pè pichon,
Lo pièch pus fin que de velós,
E, quand es bien escardussada,
Lusís coma s’èra daurada.
Lo cantalés n’es amorós,
Li passa la man sus l’esquina,
La flata, l’apèla “coquina”,
E tot còp li fa de potons.
O ! la liurèia la pus bèla,
L’an gardada per la Pomèla !
Pòrta sul cap tres cloquièirons
Ambe d’esquilons, de sonetas,
Fòrça ribans, fòrça floretas
E d’autres gintes afairons.
Donc, las vacas enrameladas,
E levent, en marchent, lo cap,
Liuras e fièiras que quau sap,
D’èstre tan escaravilhadas,
Sul camin se’n van bravament.
A Boaso, saltan lestament,
Dins la comb’estrech’e prigonda,
Un riu cande coma d’argent.
Arriban lèu a La Retonda.
Veson lo castèl d’Aubinhac
Bastit per Mossur Passelac
E qu’a dempièi cambiat de mèstre.
Traversan tot aquel campèstre
En anent totjorn al grand pas.
Mès, al coide que fa la rota,
D’ont la montanha se vei tota,
A la virada de Najàs,
La Taissa, l’Amètla, la Pola
Arrèstan lor marcha ’n moment
E viran lo nas deval vent.
De la sistr’ e de la fribola
D’Aubrac davala la sentor,
E sul camin grand la vacada,
Pecaire ! brama de sabor
Quand arriba quauqua ventada,
Que s’es enamont embaumada,
En passent sus la lib’en flor. »